Com a claps de poesia, entre les planures d’Espanya se troben els jardins que he anat espigolant, abans no acabin de borrar-se. El camí es llarg pera trobar-los. Per cada toia atapeïda de verdor que trobareu arrecerada al costat del casal antic, o al fons d’una vall, o a l’abric de les montanyes, trobareu hores i hores d’erma sequedat pera les plantes i pera la mirada; per cada ramell de color, extenses soletats de camps esterils; per cada flor, inacabables tires de terroços, sense una herba, sense l’amor d’un arbre, sense la ramor d’una font, sense un aixopluc pera l’ànima que cerqui d’acotxar-s’hi a l’ombra.
I es que’ls jardins són el paisatge posat en vers, i els versos escrits en plantes van escassejant per tot arreu, es que’ls jardins són versos vius, versos amb saba i amb aroma, i com el jardiner poeta, per rimar els llargs caminals ombrívols, per estilisar els boixos fent –los seguir simetriques harmonies, pera posar en estrofes de verdor les imatges de les plantes i les teories de figures, per versificar la Natura i fer cants d’ombres i clarors, necessita de l’alegria dels temps i la prosperitat dels homes, i els homes ai!, ja no estan pera poesies, ni’ls temps pera magnificencies, els versos escrits en jardí se van omplint d’herba de prosa, en l’aspre terrer d’Espanya!
La grandesa del passat prou que va sembrar-ne arreu d’aquests oasis; però fou en els temps morts de la seva morta grandesa! A Córdoba i a Granada, entre’ls rengles de columnes blanques voltant aparellades els patis, n’hi sembraren de tant hermosos i tan intims, que’ls frisos de la Alhambra els anyoren en ses llegendes encantades i els ploren el plor dels brolladors. Cada niu tenia la seva glorieta de murtra, pera somniar a l’ombra del seus entrellaçats dibuixos, que feien dosser de verdor i minarets de brancatge; tenien el seu xiprer pairal, testimoni vell i rugós d’amors resats als seus peus; càntics d’aigua gotejant am refilets de melangia; ramells d’eura abrigant les blanques parets, i baladres i flors i guspires de color pujant en columna d’aromes fins al blau del cel, com encensers del paisatge. Allí a Aranjuez i a la Granja n’hi plantaren de tant solemnes i tant grandioses en temps dels Carles i dels Felips, que fins en Velázquez va dignarserecullir-los: Neptuns triomfants veient brollar les cascates als seus peus en vanos oberts d’escuma; nimfes banyant-se dintre de les aigües somortes; faunes guaitant entre’l fullatge les Venus de color d’ivori, emmirallant-se en les fonts, i Diana, i Ceres, i Vesta i per tot caminals de boixos, i salzers desmaiats mullant ses llargues i esllangueidesfulles a la lluna dels estanys, i molsa de marbre, i marbres rosats com carn de dòna, i tot un món de figures entre l’espessor dels arbres i atapaiment dels boscos agrupats per la mà d’artista. I a l’ombra de les catedrals hi convertiren els claustres: jardins místics pera’l repòs dels esperits fadigats; jardins on respirar-hi la calma i on recullir-hi’l pensament; i els casals d’esgrafiades figures els acotxaren am desmais, els cobriren de fullatge i els cercaren de laberintesam murs envellutats i foscos; i ja no hi hagué en tota Espanya palau sense poesia, pati sense aromes, ni tapia que no’n desbordessin garlandes d’enredaderes.
Però, ai!, tot això va passar depressa; va ser la florida d’un poble que esclata, una primavera solemnial que obre’ls calzers de sa gran magnificencia, la brotada que un sol massa ardent desclou, pera assecar-la més depressa; flor d’un dia, obertes al matí d’una civilisació esplendent i mortes al caure la tarde.
Ja posta, aquesta tarde d’estiu, com que les flors duren menos que les plantes, abans que Espanya estés malalta van anar morint-se’ls jardins. Hi hagué un moment d’esclat en els arbres; un moment que varen allargar les branques fins al cel, obertes piadosament com si sentissin despedir-se; un desbordament de flors sortint juntes a donar l’adéu-siau a la terra. Els arbres d’Aranjuez i de la Granja van estirar els braços oberts, amunt sempre, fins a ser besats per les boires; els palaus van quedar colgats de verdor; les estatues varen ser cobertes d’eura; i com si després d’aquest explai ja haguessin donat el seu fruit de desbordadora bellesa, van sentir en el fons de la saba les primeres senyals del seu fi, les primeres grogors malaltes i la tardor d’una agonia que havia de durar segles.
Però, quina agonia més hermosa! Quin desfullament més esplèndid i quina ampla majestat a la caiguda! En els estrets caminals teixits de boixos hi va començar a créixer aquella herba, boja de verdor i d’ufana, que no més se desborda en els fossars, de les esquerdes de les pedres varen traspuar les flors que havien viscut amagades; els marbres se van vestir de molsa, les fonts van callar, i els estanys, quiets ja per sempre en la pau somniosa dels reflexes, se van anar cobrint d’amples fulles, tant planes a sobre del mirall de l’aigua, que ni eren emmirallades. Els casals van semblar tombes que’s destenyien poc a poc amb els salzers reclinat sobre’ls balcons, les figures anaren perden la vida, els arbres les fulles, i no més els vells xiprers, impassibles, treien les envellutades fulles jardí amunt, per sobre les branques mortes, com fites de recordança!
Morien els vells jardins, però morien am tanta noblesa, que de la mort en brotava una nova poesia: la poesia de les grandeses caigudes.
Els arbres semblava qu’en tenien esment del seu passat gloriós, i, com els atletes de Roma, cercaven, pera caure am noblesa, els més belles esbaiments de branques i les actituds més líriques, la tomba s’anava borrant sense estrepit; callaven els aucells al niar-hi; les poncelles anaven deixant d’obrir-se, i, oh fatalitat del Destí!, aquells grans jardins d’Espanya, després de tants i tants anys de sobirana florida, van ser jardins sense flors! Si alguna’n naixia arrecerada, com aquells vestits de seda velles que’l color s’ha anat destenyint al frec de passades tristeses, tenien colors trencats de velluria, colors apagats, colors de posta de colors; sang de plantes am les venes malaltices, acabant d’una anemiaaristocratica. Com les darreres vermellors que surten a la cara de les tisiques a l’apropar-se’ls la mort, aixís elles esclataven a l’apropar-se l’agonia; i res d’una tristor més sensible que aquella darrera tristesa, que aquell extrany comiat corrent en tintes despintades per sobre la pell de les fulles, que aquell esclat d’acabament! Semblava que ja no hi visquessin, les pobres flors, a les plantes; semblava que s’hi morien; semblava que s’obrien un moment per guaitar vers el passat, i s’aclucaven de fred; semblaven ànimes deflors, ànimes que’s deixondien, que ploraven, i tornaven a cloure’ls ull a sota l’ombra dels arbres.
Si les vols veure encara, oh poeta!, aquestes darreres flors i aquests darrers jardins, no tardis, que promte s’hauran desvanescut! Els uns ja estan desfullats, els altres els disfrecenam vestimenta moderna, a moltes els arrenquen d’arrel, els més se van tornat planes de prosa com la planura que’ls volta.
Ves-hi aviat, que enlloc podras somniar a més bona ombra; vés-hi si vols encomanar-te un moment aquella tristesa somniosaque’t fa aclucar el pensament pera poder somniar més estona; que’t dóna de fer versos i borrar-los com se borren els versos fets de jardins; que’t dóna desitjosd’abraçar les formes que’sdesvaneixen, i les figures que cauen, i les grandesa que moren. Ves-hi poeta, si vols escoltar la poesia, un bon moment de la vida.
Santiago Rusiñol
Pròleg de Jardins d’Espanya.
Publicat a La Ultima Hora (Palma de Mallorca), 15 desembre 1903.